UN BOLÍGRAF ULTRAMODERN
A cap botiga no venien els bolígrafs que havia aconsellat -gairebé exigit- el mestre. Eren, segons ell, uns bolígrafs ultramoderns que no feien cap falta d'ortografia.
Jo prou vaig escarrassar-me en cercar l'estri màgic que em guariria de la "faltitis crònica" que patia.
-Maco, d'això no en venem, aquí.
O també:
-No ens prenguis el pèl, marrec.
-Au, ximple, enreda ton pare.
Jo, pobre de mi, vaig haver de conformar-me amb un bolígraf qualsevol que em va deixar ma germana.
Un cop a l'aula, prou que m'esforçava a demostrar que el meu bolígraf era de la marca bona que havia recomanat l'escrupolós mestre.
"Plo-vi-a amb ve baixa, és clar -m'autocorregia solet-, perquè les gotes de pluja baixen dels núvols."
"Hort amb hac, lletra muda. Evident! Les hortalisses que hi creixen no parlen pas, són mudes de veritat."
"A la paraula pastís hi haig de posar un accent per força, perquè l'espelma de la "i" ha d'estar encesa."
"Maça de picar amb ce trencada. Oh i tant! Perque aquest martellot tan gros ho trenca tot."
"Que bé que va aquest bolígraf!"
No us enganyo si us dic que n'estava molt, de content. El que no sabia és si un dia el mestre arribaria a descobrir la veritat; però a la darrera avaluació, no us ho creureu, em va posar un excel·lent d'ortografia.
A Elia Moreno Mingorance
que va ser la primera nena-lleó.
que va ser la primera nena-lleó.
Quan tenia dos anys, vaig convertir-me en lleó. No us alarmeu. Ara ja no ho sóc. Tot seguit us ho explico.
Aquella nit havia dormit com un tronc. No recordo si vaig somiar animals salvatges que em perseguien per la selva o si una bruixa dolenta em feia algun terrible malefici. La veritat és que vaig llevar-me contenta i vaig baixar, a corre-cuita, les escales per donar el bon dia al pare i la mare.
El pare en veure'm va exclamar espantat:
-Un lleó! A casa tenim un lleó!
-Ai, quina por! -va afegir la mare.
-L'haurem de portar al zoo.
Jo no entenia perquè deien tot allò. I encara ho vaig entendre menys quan el pare, canviant de to, em va dir:
-Vine, lleó bonic. Acosta't que et faré una foto.
Era ben clar que el lleó devia ser jo, perquè un altre animal per casa no s'hi veia. La mare em va agafar a coll i em va portar davant del mirall. Era veritat. Semblava un lleó amb aquella cabellera tota esbullada i estorinada.
Els pares van acabar rient i em van fer un munt de fotos. Ara les tinc guardades. Són un record del dia que vaig ser lleó.
METAMORFOSI
La meva germana és molt maca. Això ho diu tothom, sobretot la iaia cada vegada que ve a casa. També ho diuen els nois de l'escola on estudia ma germana. I jo també ho dic algunes vegades; però quan m'enfado amb ella, ja no és maca; de fet és terriblement lletja, la més lletja de totes les nenes que conec; més lletja que un pecat. Aleshores li dic que és horrible, fastigosa, repulsiva, malcarada, horrorosa i antiestètica (aquesta és una paraula nova que vaig aprendre de la meva cosina i que m'agrada molt fer-la servir en aquests casos). I ma germana s'ho pren de broma i somriu. Això en rebenta encara més. I em fa treure foc per les orelles (el pare diu que trec foc pels queixals, però jo no sé si els tinc tots els queixals, i a més, els queixals són blancs i les orelles em queden ben vermelles). I sovint acabo plorant i picant de peus, i a vegades li tiro per la cara uns coixins que tenim al sofà. Avui la mare m'ha castigat. M'ha fet anar una bona estona a la cadira de pensar. I, un cop allà, he pensat que la meva germana encara és més horrible, i més fastigosa, i més repulsiva, i més malcarada, i més horrorosa i més antiestètica (aquesta última paraula l'he pensada cent cops seguits perquè és nova i m'agrada molt, i la meva cosina, que és molt moderna i va sempre a la moda, la repeteix moltes vegades). I fent ximpleries i llengotes, he caigut de la cadira i m'he fet un nyanyo al front. Ma mare i ma germana no s'han fet esperar. Han vingut ben de pressa a ajudar-me. Es veu que el terrabastall que he fet s'ha confós amb algun tro d'una nit de tempesta, perquè la iaia, que en aquells moments era a casa, s'ha dut un bon ensurt: "Que trona?" I també ha vingut al menjador. Llavors, amb molta pena, se m'ha apropat: "Ai, reineta meva, pobrissona, quina banya que et sortirà!". Però, ha estat la mare qui m'ha arreplegat del terra i m'ha agafat en braços. Ma germana m'ha posat gel al front; aquella fredor glacial m'ha consolat i he pensat que els esquimals quan cauen al terra no deuen tenir problemes; després ella ha anat a buscar una pomada que li ha dit la mare i m'ha untat el bony que em creixia al front; aquella pomada no coïa gens ni mica. Aleshores he descobert que les seves mans eren suaus com les ales d'un colom i que la seva cara desprenia la claror d'un àngel. Fins i tot m'ha eixugat les llàgrimes amb un mocador que feia una olor molt especial; tota la cara m'ha quedat perfumada. Abans d'anar a dormir, li he dit molt fluixet a cau d'orella: "Perdó -però em sembla que gairebé no m'ha sentit perquè ho he dit amb una veu superfina, com d'abella; bé, ja sé que les abelles no parlen però si parlessin, de segur que ho farien així, sobretot després de clavar-te una fiblada; i he afegit:- Saps?, ets més maca que una princesa, i bona, i generosa, i amable, i simpàtica, i més dolça que la mel (a mi la mel no m'agrada gens ni mica, encara que no l'hagi tastada mai, però la mestra m'ha explicat que és dolcíssima i que quan una cosa és dolça i bona es diu així) i saps també?, m'agraden les teves arracades perquè són molt estètiques. I li he fet dos petons a les seves galtes roses.
JO SÓC EL PORTER
El capvespre adornava l'horitzó amb unes franges de colors bellíssims. Era encara bona hora per jugar en aquell camp de futbol clapat de males herbes, però que a nosaltres ens feia l'efecte que es tractava de la gespa verda del millor camp del món. La casa de colònies regalava estones de lleure i els nens les aprofitàvem perquè teníem gana de pilota. El partit va ser emocionant. No tenia àrbitre ni temps. I els gols queien pels dos cantons com gotes d'una aixeta mal tancada. Com que ningú no ens cridava, el joc s'anava allargant, prescindint de qualsevol normativa. Només la minsa claror de l'alegre jornada gosava abandonar-nos. Així és que cada vegada les dimensions del camp eren més confuses, i els jugadors esdeveníem ombres sense ombra. Quan a la fi ponent ja havia desat la paleta de colors primaverals i l'empat planava ensopit i sense eufòria sobre la pell dels dos equips cada cop menys nombrosos -alguns abandonaven per falta de visibilitat i la panxa massa buida-, es va xiular un penal. De fet el penal no el va veure ningú, però era evident que un penal té una altíssima dosi d'emoció forta.
-Jo m'hi poso -vaig dir. Evidentment volia dir que jo em posava de porter i com que era el més ganàpia de la colla, ningú no em va protestar. A més, encara hi havia una altra raó de pes perquè no protestés ningú i és que jo portava ulleres.
-Vosaltres no us hi veieu, però jo hi veig molt clar. Les meves ulleres em permeten de veure-hi com els gats.
Resultava clar que no veia un burro a quatre passes, però necessitava aparentar que el meu sentit de la vista, amb la complicitat de la lupa de les ulleres, era ultradesenvolupat, atès que sovint algú, a classe de matemàtiques, em deia coses que no m'agradaven gens ni mica. En aquells moments també vaig considerar la ferma possibilitat d'aturar la pena màxima, això em convertiria en l'heroi del sopar i de les colònies. Decidit, doncs, em vaig col·locar sota els pals i vaig flexionar les cames. Vaig destensar els braços i em vaig concentrar mirant cap un punt realment indeterminat però que jo suposava que era el punt on es devia de trobar l'enigmàtica pilota. Aleshores va passar el que havia de passar. El meu company va xutar el penal amb una força desmesurada. Ho intueixo perquè ben poca cosa vaig poder veure. Això sí, la gardela que va engaltar, s'estavellà en el pal dret i va descriure un angle de noranta graus que acabà sobre els meus nassos. Bé, si hagués acabat aquí tot hauria estat un èxit, però en honor a la veritat he de confessar que va aixafar els meus nassos, llençà les meves ulleres enlaire, les quals van seguir una òrbita ben alta fins a perdre's en la negror del vespre. Però el pitjor de tot és que la pilota va entrar al fons de la porteria. Quin golàs! L'eufòria de l'equip contrari va esclatar com un castell de focs. Potser allò mai no hauria d'haver estat un penal o potser jo mai no hauria d'haver arriscat la meva persona per ocupar el lloc del porter. El company robust que havia xutat el penal se'm va acostar i es va disculpar.
-Perdona, que t'he fet mal?
-Oh, no! Gens de mal -vaig fer-me el valent tot i que, en aquells instants, hauria pogut comptar les estrelles de la Via Làctia i tal volta les de la constel·lació d'Andròmeda.
"A sopar!" anunciaren unes veus llunyanes. Era la sentència que donava el partit per acabat.
-Les meves ulleres?! -vaig sentenciar completament atordit.
La troballa no es va fer esperar malgrat la foscor que s'enredava pels ulls i per les mans dels buscadors d'ulleres.
A les palpentes me les vaig posar. Gairebé no s'aguantaven sobre el nas de tan tortes com havíen quedat.
Un cop al menjador, amb la claror, vaig intentar arreglar-me-les perquè la visió era caòtica. Les coses semblaven moure's en diagonal. Els companys somreien. Jo veia que les seves boques s'inclinaven i adquirien l'obliqüitat de l'eix de la Terra. Al plat, les patates i les mongetes tendres també em feien ganyotes. Ni mai no hagués fet de porter!
UNA GRAN DECISIÓ
M'agradaria ser formiga per quedar-me al pati a l'hora que el pati s'acaba. Avui ho he experimentat, encara que de manera involuntària. Jugava en el sorral construint túnels i carreteres. Aquestes obres em portaven molta feina perquè eren entretingudes i també perquè, de tant en tant, guaitava les meves amigues, les formigues, com s'hi passejaven calmosament. Aleshores deu haver sonat el timbre. Jo no l'he sentit. Us ho dic de veritat. Ja m'ha passat altres vegades. Un dia el director de l'escola em va dir que hauria d'anar a l'otorrino perquè podria ser que tingués un tap de cava a cada orella, però això no m'importa perquè Beethoven era sord com una campana i ara fins i tot surt a les enciclopèdies. Doncs, avui també jugava feliç al sorral quan el mestre m'ha vingut a buscar. Ha estat amable. De primer, m'ha mostrat amb un sol dit tot el pati; realment el pati semblava un desert. Després, una mica esporuguit, li he mirat la cara. La seva boca dibuixava una petita línia que no es decantava ni cap amunt ni cap avall; és a dir, ben bé no sabia si bufaria un oreig suau de primavera o vomitaria un huracà furient. Jo he preferit d'imaginar-me que una veu silenciosa em renyava: "veus?, no hi ha ningú". Tot seguit m'ha agafat de la mà i m'ha dut a l'aula. Jo sé que no sóc un nen petit, però els mestres de vegades dubten de realitats molt evidents. Ara sec a la classe. Qui pogués ser formiga! Diuen que sóc un alumne, però més aviat crec que sóc un periquito dins d'una gàbia. Avui hem d'escriure paraules que comencin per hac. Un inimaginable avorriment. A mi, si em deixessin triar, preferiria més acabar les carreteres del sorral i els camins plens de sol i de formigues. Les hacs no em fan ni fu ni fa.
-Moi, ajuda'm -li ho he suplicat amb un fil de veu.
Moi és el meu company de taula -tots li diem Moi, però de veritat es diu Moisès-. En Moi sovint m'ajuda a fer les coses que no entenc. És un nen molt espavilat i un bon amic, encara que no m'agradaria ser com ell, perquè no juga mai al sorral del pati. En Moisès m'ajuda a escriure alguna paraula enrevessada. Sempre li he de donar les gràcies molt fluixet perquè el mestre no ho senti. La veritat és que el llistat de paraules que hem fet fa força patxoca: hivern, hamburguesa, hort, hora, home, higiene, història, helicòpter, hola, hipopòtam, hidrogen... Hidrogen també me l'ha bufada en Moi. De fet n'he escrites més de vint-i-cinc. Encara que més de la meitat de les paraules me les ha cantades en Moi. Però el mestre m'ha felicitat només a mi. Millor que mai no vagi a l'otorrino. Avui, doncs, he pres una gran decisió: em sembla que ja no vull ser formiga, perquè a les formigues no les felicita ningú.
POSTRES A PARÍS
A Mar Bosch Castells,
que ha viscut quelcom semblant.
que ha viscut quelcom semblant.
Ara fa tres anys, a les vacances d'estiu, hi vaig anar amb el pare, la mare i els meus dos germans. Va ser molt emocionant. Amb el francès del pare ens enteníem amb tothom. L'alemany de la mare va servir perquè un noi rosset ens fes una fotografia a tots cinc, davant l'Arc de Triomf. L'anglès de mon germà gran no va servir per a res, perquè no badava boca, i el llenguatge de ma germana petita, tot i ésser universal, només interessava als meus pares. No cal que us digui que els meus ulls eren com unes esponges que volien retenir tot el que veien. La iaia una vegada em va dir que les nenes som més detallistes que els nens. És per això que les meves ninetes vessaven monuments i esglésies i avingudes i...
L'últim dia, com a comiat, vam anar a sopar a un restaurant que es trobava a prop dels famosos Camps Elisis. A l'hora de les postres jo vaig voler menjar una bola de gelat de xocolata. Al pare li va semblar que havia arribat el moment que fes una petita demostració del domini de l'idioma. A mi també m'ho semblava. A més em feia molta il·lusió xapurrejar una llengua que no és la meva en un país que no és el meu, amb una gent que no són els meus veïns de carrer. Vam estar practicant una bona estona amb el meu pare. Al ganàpia de mon germà no li feia gens de gràcia tot allò, i em mirava com si jo fos una nena petita.
Quan es va presentar la cambrera, em vaig armar de valor i vaig engegar ben cofoia:
-Une boule de créme glacée au chocolat, s'il vous plaît.
Al pare i a la mare els queia la bava. Segurament ho havia pronunciat molt bé. Al rostre de la noia se li va dibuixar un bonic somriure. Una estona després, la mateixa cambrera em portava una bola de gelat de vainilla. Sí, sí, de vainilla. Vai-ni-lla.
-Bon appétit, mademoiselle! -em va dir. Era la tercera vegada que m'ho repetia.
Quina sorpresa! Em vaig quedar amb un pam de nas.
Mon germà gran, en canvi, es va petar de riure.
