Benvinguts al bloc del cicle superior del Col·legi Sant Vicenç. Xampimentols? I què és un "xampimentol"? Una planta remeiera o potser un bolet? Un element químic mai no descobert? Tal volta un animal prehistòric o l'òrbita que descriu l'asteroide més llunyà de la nostra galàxia? Sigui el que sigui, i del color que sigui -verd com la maragda o de safir com el mar-, si navegueu per aquest bloc, un dia ho descobrireu. Si més no, acabareu pronunciant el mot "xampimentols" amb un somriure als llavis.
Data: Dimarts, 21 de febrer de 2012. Dia hivernal però blau. Organitzadors: Els nois i noies de 6è B; en aquesta ocasió van mostrar-se increïblement ben organitzats. Lloc: Aula del cicle superior transformada en restaurant. Motiu: La volta número 7 x 8 + 1 que el seu tutor havia donat al voltant del Sol tres dies abans. Convidats: Jonny, el noi irlandès (auxiliar de conversa), sempre amable i disposat a ajudar. Thank you! Després també hi van assistir els companys de 6è A amb en Lluís i en Manel, els seus tutors. Regals: La vida és un regal. Cada somriure és un regal. I el llibre El Petit Príncep, un tresor ple de dedicatòries. Resultat: Alegria desbordant. Qualsevol dia pot ser festa.
MOLTES GRÀCIES
QUATRE FRASES BONIQUES
"Em pregunto si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva."
"Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls."
"És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important."
Dia amb un blau immaculat, primaveral. Els grans del cicle anem cap a la Serra de l’Obac. La serra pertany al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Aquest parc té una superfície protegida de 13.694 ha (hectàrees). El singular paisatge del parc està format per cingles i monòlits de conglomerat rogenc que contrasten amb el verd de les pinedes i els alzinars que colonitzen els faldars i les canals de la muntanya. El monestir de Sant Llorenç del Munt, bastit al cim de la Mola –no hi vam pas arribar!- és el monument més emblemàtic d’un massís on també són abundants les restes arqueològiques neolítiques i les masies. Precisament va ser a prop d’una masia, “Casa Nova de l’Obac”, que uns ametllers, abillats amb flors blanques, ens van donar la benvinguda.
Ens ho vam passar molt bé, encara que en el viatge d’anada alguns ens vam marejar; però quan vam arribar i veiérem tot allò tan bonic i vam poder respirar aire pur, ens va passar el mareig de cop. Vam anar per la muntanya a veure antigues masies que ara estan en ruïnes, però que abans havien servit de molt. També anàrem a una serra anomenada Alts de la Pepa; curiós, el nom. Ens vam cansar bastant, i fins a l’hora de dinar no vam parar; després ens van deixar temps lliure, i ens van donar el dossier que havíem anat completant al llarg de tot el dia. Tornàrem al “col·le” tot cantant cançons. Jo, almenys, en guardo molts bons records, d’aquest dia magnífic.
Oriol Moreno
La família Ubach va prosperar força al llarg del segle XVIII mercès a l'activitat vitivinícola i va decidir abandonar el vell mas i construir un casal més modern prop del camí de Terrassa a Rellinars. S'hi van establir l'any 1812. La casa té planta rectangular i teulada a quatre aigües. Consta de quatre plantes, amb l'accés principal a nivell de primer pis, al qual s'hi arriba per mitjà d'una rampa empedrada. La façana està decorada amb plafons esgrafiats. Al costat de la casa hi ha la capella de Sant Antoni de Pàdua.
Tots estem contents.
L'Òscar mira cap a un punt indefinit i sembla pensar: "Toma, natura!"
En David fa llengotes a un allunyat Francisco Pizarro que se n'ha anat a les Amèriques a conquerir el territori dels inques i, evidentment, s'ha perdut aquesta bella excursió.
Fixeu-vos amb les mans que creixen per sobre el cap de l'alegre Joana. Semblen dues ales enlairades. ¿Oi que fa la impressió que la Joana dugui el casc alat d'Astèrix?
I ningú no ens negarà que la Sara, talment una reina d'antany escarxofada al seu tron, ocupa el centre de la foto.
On és el mestre? El trobeu? En Manel està supercontent i per això s'ha barrejat amb els seus estimats alumnes. Fusió nuclear.
L'Oriol i en Francesc, més seriosos, pensen que no n'hi ha per tant, de somriure així; al capdavall, a l'aula, fent matemàtiques o català, tampoc no s'està tan malament.
Heus aquí unes nenes molt maques i un Ramon també maco.
Bon profit, Laia Marcè! Bon dia, Maria!
¿Sabeu perquè la Clàudia Barceló tanca la seva boqueta? Doncs perquè hi guarda una queixalada d'entrepà. O potser és perquè no li caiguin les dents?
La Laia Devesa assegura amb els dits que ja té dos anys. I la Clàudia Montoya, quatre. Per molts anys!
"Tot va bé!"
En Lluís, més jove que mai, es troba molt ben acompanyat.
Només la manca d'il·lusió i d'esperança fa envellir; és per això que per a en Lluís no li passen els anys. Compte, nois i noies!, nosaltres hem conegut nens d'onze anys convertits en veritables vells jubilats, és obvi suposar que, per aquest motiu, no treballaven a l'escola.
Una poblada perruca, que ha passat a la història, adorna la testa d'en Jairo.
-Paula, treu-te la mà del front, que no se't veu el mar dels ulls.
En Gerard albira l'horitzó. Descobreixes algun cavall blanc com el de sant Jaume?
La Judith té mal de cap o mal de sol?
La foto no és cap meravella d'harmonia ni de perfecció formal; és possible que durant el Renaixement ni ens miressin. Tal volta només Leonardo Da Vinci gosaria aturar-se uns instants per exclamar: "Aquestes noies són més maques que la meva Mona Lisa".
El Toni fa cara de preocupat. Segurament deu pensar quina nova pàgina del bloc es pot inventar per a fer suar els seus treballadors alumnes.
Darrere l'Alba, s'hi amaga un alumne que fa d'incògnita. Qui sap qui és? Resulta molt fàcil d'esbrinar-ho; digueu a l'Alba que s'aparti una mica i el veureu.
En Marc i en Pere Joan vigilen els flancs. Tots dos, tan ferms i seriosos, podrien formar part d'un retrat amb Felip II i els seus "tercios".
Quin paisatge! Un preciós bosc perennifoli contrasta amb la blavor netíssima d'un cel blau. I a davant dels nostres ulls -això els espectadors del bloc no ho poden pas saber-, s'hi dibuixen uns ametllers, nevats amb la flor més blanca i més primaveral.
Gràcies, Mar i Mireia per les vostres instantànies.
