PLATÓ
Plató va néixer en el si d'una família aristòcrata atenesa i podia haver arribat fàcilment a una posició de poder. Però quan va veure el món salvatge i turbulent de la política no li va agradar gens.
Plató sabia que un bon govern mai no hauria matat un home bo com Sòcrates.
La tràgica mort del seu amic i mestre el va empènyer a fer alguna cosa per canviar les coses.
Creia que els bons líders no ho eren de naixement sinó pel fet de rebre una bona educació, de manera que va obrir la seva pròpia escola.
A partir d'aleshores les seves lliçons se centraven en la gran pregunta:
Existeix un món ideal?
Sòcrates no va escriure mai els seus pensaments.
Plató va voler assegurar-se que el gran pensador mai no fos oblidat, de manera que va escriure les seves idees. Ho va fer en forma de diàlegs entre dues persones en els quals Sòcrates portava la veu cantant.
Sòcrates volia trobar les veritats inalterables sobre coses com ara la bondat i la justícia.
Plató va anar un pas més endavant, i va pensar que hi havia veritats inalterables darrere de cada cosa.
Plató imaginava un món on existeix un model perfecte i etern per a cada cosa.
Afirmava que la Terra només és un món d'ombres fugaces.
Els homes són com presos atrapats que només veuen les ombres.
Confonen les ombres amb el que és real.
La societat ideal de Plató seria governada per filòsofs.
Soldats valents ajudarien a mantenir la pau.
El poble tindria un govern just i estable.
Plató creia en una ànima eterna que provenia del món ideal.
MITE DE LA CAVERNA
En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna.
Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap.
La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat.
Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna.
Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i allò que les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.
Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral de explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat.
Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.
